El
recorregut per les sales ens submergeix en l’univers ple de color de
Rist. La mostra s’inicia amb dues petites videoinstal·lacions, Porqué te
vas? (nass) [Per què te’n vas? (humit)] (2003) i Grabstein für RW
[Làpida per a RW] (2007), i continua amb una de les obres més
reconegudes de l’artista, Sip My Ocean [Xucla el meu oceà] (1996).
Aquesta peça consisteix en una projecció sobre dues parets de la sala
fent angle, que operen com a macropantalles on es veu un fons marí amb
cossos bussejant, mentre sona la hipnòtica veu de Pipilotti Rist
interpretant una versió de Wicked Game, de Chris Isaak. L’obra
reflexiona sobre l’eterna necessitat de comprensió absoluta de l’altre i
sobre el desig quasi irrealitzable de sincronicitat.
A
Tyngdkraft, var min vän [Gravetat, sigues amiga meva] (2007), les
imatges mostren dues persones i fulles flotant a l’espai. El títol és
una invitació al visitant a reflexionar sobre la força de la gravetat,
mentre s’estira i contempla les projeccions damunt dos plafons amorfs
que pengen del sostre. Es veu i se sent diferent quan els músculs estan
relaxats?
La següent instal·lació que trobem és Ginas Mobile [El
mòbil de la Gina] (2007), un mòbil format per una branca, una esfera de
coure i una llàgrima de plexiglàs on es projecten primers plans de
vulves; el fet que costi reconèixer de què es tracta els fa perdre les
connotacions habituals. Amb aquesta obra l’artista vol qüestionar les
pors i els tabús socials.
Lungenflügel [Lòbul pulmonar] (2009) és
una instal·lació que ocupa tres parets. El rodatge d’aquesta peça està
relacionat amb el de Pepperminta, el primer llargmetratge de l’artista.
Les imatges ens mostren Pepperminta (Ewelina Guzik), la protagonista de
les obres recents de Rist, interactuant amb la natura, per establir
analogies i contradiccions entre la vida humana i l’animal.
La
següent instal·lació, Regenfrau (I Am Called A Plant) [Dona de pluja (Em
diuen planta)] (1999), també aborda la temàtica de la unió amb la
natura. En aquest cas, ho fa mostrant el contrast entre la vida
orgànica, representada per un cos nu i vulnerable estirat al carrer,
sota la pluja, i la domesticitat i esterilitat exemplificada en la
immensa cuina damunt la qual es projecta el vídeo.
La mostra
acaba amb À la belle étoile [Sota els estels] (2007), una projecció al
terra del museu, i amb Doble llum, diàleg entre Rist i Joan Miró, una
projecció d’un vídeo damunt Femme, una escultura de l’any 1968 que forma
part del fons de la Fundació. Aquesta obra, donació de Han Nefkens,
passarà a formar part de la col·lecció de la Fundació Joan Miró
A
la Fontana d’Or, a Girona, Pipilotti presenta tres obres. En primer
lloc, Ever Is Over All [Sempre està pertot arreu] (1997), dues
projeccions solapades que mostren un camp de flors vermelles i una dona
passejant feliçment pel carrer. Ella branda una de les flors amb la qual
trenca les finestres dels cotxes aparcats a la vorera, amb naturalitat,
com si ho fes cada dia. La instal·lació reflexiona sobre les idees
estereotipades en relació a les normes d’urbanitat. Els cotxes
simbolitzen els obstacles que habitualment no són qüestionats.
Lap
Lamp [Llum de falda] (2006) és una videoinstal·lació formada per un
llum de peu que projecta imatges d’un camp ple d’arbres, llenya tallada i
ortigues damunt la falda del visitant, com si l’acariciés. L’obra
contraposa la rigidesa del confinament físic amb el desig de llibertat
psicològica.
espacial] (2006) té l’aparença d’una caixa de transport que acabés
d’arribar al museu. A dins hi ha un dormitori en miniatura, abandonat
recentment pel seu ocupant, amb una lluna mig incrustada que ha esbotzat
una de les parets, de manera que l’estança s’obre a un cel estrellat.
Una videoprojecció es mou damunt les parets i mostra seqüències de gent
de diverses generacions que interactuen a càmera lenta, mentre s’escolta
el so del vent i música sacra de fons.”
Commenta